Catalunya, capital Dublín

El 1972, un comando format per quatre dels millors homes de l’exèrcit americà fou empresonat per un delicte que no havien comès; no trigaren a escapar-se de la presó… No, no va anar ben bé així. El 2005, trenta-tres anys després de la injustícia comesa contra Hannibal Smith i els seus peculiars amics, un informàtic gracienc perdut per terres d’Irlanda va tenir una bona pensada. Va dir-se que prepararia un portalet per enxarxar els diversos nuclis de catalans que volten per aquests mons de Déu, tot pensant que seria una eina que a ell li hagués agradat trobar-se en raure a l’estranger. Així, doncs, podria entaular-se amb gent per compartir i departir en la llengua de Bojan Krkic i xerrar de temes de la terra, cosa que tots els que hem estat més de sis mesos fora sabem, de totes passades, com es pot arribar a enyorar.
Per això i poc més es va empescar Catalans al món®. No sabia on es ficava. Un degotall de gent va anar responent amb interès a la idea, amb tan bona rebuda que va decidir fer extensiu a d’altres indrets el portalet que havia omplert els dublinaires de barretines. “Vols que la teva ciutat tingui un portal?”, va dir, i des d’aleshores no ha parat, fa set anys que està de vaga general indefinida a la japonesa. El degotall de gent s’ha anat convertint en una torrentada, que ja ha donat lloc a la comunitat catalana més internacionalitzada (amb permís del Barça), després d’assolir la fita de, alerta, 200 ciutats.
En Sergi, pare de la criatura, a qui vèiem farà 8 anys rondant ociós pels carrers de Dublín, des d’aleshores ha tornat al Born, però no ha parat de girar-se-li feina. Des de braç armat del Servei d’Ocupació de Catalunya o consultori espiritual, fins a impulsor de campanyes cíviques com la que recentment ens ha fet sortir a tots els mitjans periodístics dignes d’aquest nom (no al tancament de TV3 per satèl·lit), passant per mil altres batalletes de desigual fortuna i maldecaps.
L’ànima d’aquesta família nombrosa amb vora deu mil usuaris registrats és la llista d’editors-ciutat, sens dubte. No sé si existeixen llistes de distribució més sorolloses, que tot pot ser, però un pinyol català tan àgil i audaç, escampat pertot arreu i divertit, de ben segur que us costarà de trobar. Sempre hi ha algú de guàrdia, que quan el terratrèmol-cop d’estat-batibull ha passat, cedeix el torn als seus, nostres companys a les antípodes, literalment.
Cap de nosaltres (que jo sàpiga, ep!) no és ambaixador designat del nostre país; però crec que tots plegats ens en sentim una mica, cada cop que mantenim viva aquesta flama arrauxada dels rodamons nostrats, cada volta que hem pogut ser útils a d’altres companys, ja sigui acabats d’arribar a la nostra ciutat o instal·lats a l’altre banda del món, allà on viuen contents els Barrufets.
Per molts anys al món, catalans! I catalanes, que aquestes sí que no hi ha qui us pari!..
Salut, peles… i 200 ciutats més! (ai, ai, ai…)



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.