El català lògic: passa’l

Tweet

Per què algú que no té por de la tecnologia ha trigat tant a entrar a la galàxia wordpress? Ves, no ho sabria pas dir.

Només espero que els tres fidels lectors i amics que tenia amb el bloc en C ara m’acompanyin en G. Saben que per ara no signo, no per covard sinó perquè in ogni caso, nessun rimorso…

Som-hi, doncs!

Tweet

L’esponera catosfera està com una fera amb trempera matinera!

Dos grans diaris (tot i que un a contracor) han sorgit en català.

Cada digital que es pren seriosament exhibeix cofoi els milers de seguidors.

La febre i l’escuma aznariana ens revelen que anem endavant, amb la cinquena posada.

Un nou butlletí continuarà la preciosa feina que reclamàvem de recerca de la catalana esplèndida en el món de les muses: ENDERROCK, de l’homònima revista.

A tot això, hi volem afegir una petita contribució:

Si no teniu compte de twitter, podeu enviar els vostres comentaris i preguntes per a Vicent Partal a partisa(a)gmail(punt)com   

Tweet

Res revolta més, malgrat la bonhomia concitada per l’etanol, que constatar deixos sarcàstics en gent més vàlida i més jove que un mateix. Inicialment tocat, però, és un congost que crida a la dialèctica de ràpids, de descens per aigües mogudes i fotre-li un cop de rem als redossos enllacats que vas deixant enrere; un bon esperó que, a risc de fer de mono de fira que matussalemeja, em va vagar d’aprofitar.

Reitero, doncs, ara que ja m’hi he jugat tres sopars més, que l’any que ve, si Déu vol, serà el de la independència del Principat de Catalunya, primer pas per a assolir la constitució de la República Federal dels Països Catalans (o Valencians, o com sigui, que ja em va bé: més divertits que estarem!). 

Tweet

Tweet

Llach is Back!

Visca! 

Tweet

Fa dos anys, la gent em mirava entre entendrida i admirada, com qui veu una mena de peluix marcià; peerò ningú no hi creia.

Jo, des dels Deu Mil, que no dubto ni un xic.

Però la concatenació de senyals no apocalíptics, sinó transsistèmics, transparadigmàtics, molt il·lustratius, que s’estan succeint en els darrers temps, juntament amb la lectura del llibre de la Patrícia Gabancho Crònica de la independència, m’ha persuadit que encara feia curt: em sento de vaticinar i vaticino que l’any vinent, dos mil dotze, poc després que tindrem el nou govern central instal·lat a Madrit, els catalans ens veurem impel·lits a dur a bon port els pessimistes mots de Trias Fargas, segons el qual els catalans no serem independents fins que no tinguem més remei.

El nou govern espanyol s’haurà arraconat a posicions tan supremacistes castellanistes i banalment anticatalanes que no hi haurà tutia, ara que en Pujolet ja ha tancat el cercle,  i incapaços de rendir-nos, resilients com som i mala herba, ens haurem d’emancipar.

Apa, doncs. Aneu gaudint les darreres renovacions del deenaí espanyol, si Déu vol!  

Tweet

També he esperat que passés sant Sebastià, pobret, com va acabar, en honor a santa Llúcia. Que hagiogràfic que m’està sortint, tot això. Doncs sí, perquè la susdita que ens ha de conservar la vista en encomanar-nos-hi, no és altra que el mot de cerca que més vegades i a més persones ha conduït a aquest raconet, un pic desangelat, i amb no més de tres reincidents convençuts: M., M. i J. Dit això, reitero la ritualització del feliç allargar-se dels dies que tan sol·licitat resulta per aquests estranys móns d’internet, on és més fàcil trobar 6,02 per 10 a la 23 imatges d’un aifoun últim model que d’un caveguet o un aixadó:

  "Per santa Llúcia, un pas de puça
per Nadal, un pas de pardal
per sant Esteve, un pas de llebre
per Any Nou, un pas de bou, i

     per sant Sebastià, burro serà qui no ho coneixerà"

Sempre em fa gràcia veure-ho escrit, i com que no ho fa ningú ja ho faig jo. Les paraules senzilles que preconitzava Casasses i cantava Quintana, com ara caragol o sargantana, doncs ves, m’agraden, i així amb la parèmia, la ciència de la gent modesta sense tubs. D’això, que parlant de parèmies i frases fetes, he ensopegat amb això: Amb cara i ulls. No puc deixar de somriure pensant en la venjança del refrany.

Va, però, que semblo Serra i Postius, embrancant-me on no em demanen. Parlem de negocis. He esperat a sant Sebastià aviam si hi havia algun miracle, llucià o d’altri, i senzillament no me n’havia adonat. Esperava a la fatídica data del vint de gener per veure’m confrontat a la disjuntiva de, o sóc molt ruc, com diu la dita, o tot continua com abans, o encara va un pelet pitjor.

No comentarem, immersos en la pressa paradoxal de l’etern present i estrident piulador i soterrador del nostre enginy col·lectiu –apa, que lapidari!- la concatenació de fets que tristament donen pletòric compte de com de bé deu estar la vaca després de quedar-se cega ["pa' la mierda que hay que ver...].

Ara és hora, com diu la cançó, d’estar alerta i obrir els ulls com a taronges i tancar la boca en pruna, a punt d’estridir tant com calgui quan caldrà. Vigilància recomano, m’hi encomano, per desentrellar els interessos creats sobre el nostre col·lectiu en tant que massa informe de bípeds als quals es pot cultivar impunement, pels segles dels segles i amén.

Enguany, alerta doncs i a totes, com li’n diu Marieta, jo també em faig seguidor de la Roja, hehe…

I m’enorgulleixo a poder compartir com a cosa sentida pròpia, el docu-mental Compra, llença, compra, part del suc del qual esperem estar en condicions de comentar comptadament i debatuda al bon fil de l’any encetat.

Tip de soroll, tanmateix, miraré de rellegir propis posts que no em resistiran i salvem-ne què podrem, en pro d’una autèntica alerta, i d’una alternativa, que ja ens urgeix. No és ara batejar-la: sentitcomunisme? Ja ho veurem. El que no pot ser és que en el temps que són més aparentment barates les comunicacions a distància sigui quan més cazzi in culo ens deixem entaforar.

Per (re)començar, doncs: no a l’obsolescència programada; no als mandats electorals en blanc; no a la impunitat de les elits davant del saqueig dels esforços taxatius de la col·lectivitat durant anys i panys.

Vota Antonio La Trippa i bon dos mil onze! 

Tweet

Tweet

Reprendrem el penjoll anterior per encomanar-nos a un alfabetisme cívic més articulat, més potent. Des d’avui, caldria que els ciutadans de Catalunya, tinguessin clar qui els representa. Més que les ideologies i les idees, considerades futbolerament-que-si-aquest-és-dels-meus-que-si-aquest-és-dels-altres, cal saber que, de manera prou directa, hem conferit un mandat plurianual a 135 persones que diran coses i els fets i vots de les quals tindran conseqüències i, per tant, un valor i un impacte que, arribat el moment, un fet crític o el nou període electoral, haurem de saber reconèixer o castigar, segons com vagi la cosa.

Que tenim molts problemes? És ben clar. Que un dels importants és la ineficiència de la funció pública? També, prou. Però en tenim d’altres, de ben grossos, que ens passen per davant dels morros i hem d’aprendre a detectar abans. Us convido a fer com jo, com a bon propòsit de la nova legislatura: fer un marcatge de tots 135 diputats (encara no s’ha constituït i ja hi ha canvis notables). Només si sabem qui ha fet què o què ha deixat de fer qui estarem en condicions d’exigir-los més, o menys, o un canvi…

Tweet