Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa

«Els sotasignats rebutgem que l’Ajuntament de Barcelona es querelli contra el diari VilaWeb. Pensem que VilaWeb va fer la feina d’aclariment i d’investigació que correspon als mitjans en un cas en què l’opacitat i l’ocultació de dades per l’alcaldia són demostrables, com en el ‘cas Vilaró’. En conseqüència, demanem que el consistori retiri la querella i no pagui, amb diners dels ciutadans, els advocats del senyor Vilaró en la seva querella particular. Alhora, reafirmem la nostra confiança en el rigor professional i ètic que VilaWeb ha demostrat des del principi i donem el nostre suport al seu director, Vicent Partal».

Podeu adherir-vos-hi a l’enllaç http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php 



Comentaris tancats a Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa

Llach is Back

Acedecé de fons, començant amb el retruc de les Hell’s Bells, el gos a qui només han donat un os i el garlam dels components de la mítica banda heavy perquè es prepari el Cap i Casal valencià:

Llach is Back!

Visca! 



1 comentari

Dos mil dotze

Un servidor s’ha jugat una bona mitja dotzena de sopars amb conciutadans coetanis en el sentit de sí, veure el país lliure abans de l’efemèride que dignes covem des de fa bo i 300 anys els principatins, l’Onze Essa, el gros, nostre, de debò.

Fa dos anys, la gent em mirava entre entendrida i admirada, com qui veu una mena de peluix marcià; peerò ningú no hi creia.

Jo, des dels Deu Mil, que no dubto ni un xic.

Però la concatenació de senyals no apocalíptics, sinó transsistèmics, transparadigmàtics, molt il·lustratius, que s’estan succeint en els darrers temps, juntament amb la lectura del llibre de la Patrícia Gabancho Crònica de la independència, m’ha persuadit que encara feia curt: em sento de vaticinar i vaticino que l’any vinent, dos mil dotze, poc després que tindrem el nou govern central instal·lat a Madrit, els catalans ens veurem impel·lits a dur a bon port els pessimistes mots de Trias Fargas, segons el qual els catalans no serem independents fins que no tinguem més remei.

El nou govern espanyol s’haurà arraconat a posicions tan supremacistes castellanistes i banalment anticatalanes que no hi haurà tutia, ara que en Pujolet ja ha tancat el cercle,  i incapaços de rendir-nos, resilients com som i mala herba, ens haurem d’emancipar.

Apa, doncs. Aneu gaudint les darreres renovacions del deenaí espanyol, si Déu vol!  



4s comentaris

Alerta 2011

Enguany, que fa un grapat de dies contenia tot l’apell dels futurs promesos, ja fa dies que belluga. M’he estimat esperar a piular que passessin els Tres Tombs de sant Antoni, i és que encara que tinguis prioritat, les ulleres de ruc del bestiar no tindran cap mirament a esclafar-te un peu o la closca.

També he esperat que passés sant Sebastià, pobret, com va acabar, en honor a santa Llúcia. Que hagiogràfic que m’està sortint, tot això. Doncs sí, perquè la susdita que ens ha de conservar la vista en encomanar-nos-hi, no és altra que el mot de cerca que més vegades i a més persones ha conduït a aquest raconet, un pic desangelat, i amb no més de tres reincidents convençuts: M., M. i J. Dit això, reitero la ritualització del feliç allargar-se dels dies que tan sol·licitat resulta per aquests estranys móns d’internet, on és més fàcil trobar 6,02 per 10 a la 23 imatges d’un aifoun últim model que d’un caveguet o un aixadó:

  "Per santa Llúcia, un pas de puça
per Nadal, un pas de pardal
per sant Esteve, un pas de llebre
per Any Nou, un pas de bou, i

     per sant Sebastià, burro serà qui no ho coneixerà"

Sempre em fa gràcia veure-ho escrit, i com que no ho fa ningú ja ho faig jo. Les paraules senzilles que preconitzava Casasses i cantava Quintana, com ara caragol o sargantana, doncs ves, m’agraden, i així amb la parèmia, la ciència de la gent modesta sense tubs. D’això, que parlant de parèmies i frases fetes, he ensopegat amb això: Amb cara i ulls. No puc deixar de somriure pensant en la venjança del refrany.

Va, però, que semblo Serra i Postius, embrancant-me on no em demanen. Parlem de negocis. He esperat a sant Sebastià aviam si hi havia algun miracle, llucià o d’altri, i senzillament no me n’havia adonat. Esperava a la fatídica data del vint de gener per veure’m confrontat a la disjuntiva de, o sóc molt ruc, com diu la dita, o tot continua com abans, o encara va un pelet pitjor.

No comentarem, immersos en la pressa paradoxal de l’etern present i estrident piulador i soterrador del nostre enginy col·lectiu –apa, que lapidari!- la concatenació de fets que tristament donen pletòric compte de com de bé deu estar la vaca després de quedar-se cega ["pa’ la mierda que hay que ver…].

Ara és hora, com diu la cançó, d’estar alerta i obrir els ulls com a taronges i tancar la boca en pruna, a punt d’estridir tant com calgui quan caldrà. Vigilància recomano, m’hi encomano, per desentrellar els interessos creats sobre el nostre col·lectiu en tant que massa informe de bípeds als quals es pot cultivar impunement, pels segles dels segles i amén.

Enguany, alerta doncs i a totes, com li’n diu Marieta, jo també em faig seguidor de la Roja, hehe…

I m’enorgulleixo a poder compartir com a cosa sentida pròpia, el docu-mental Compra, llença, compra, part del suc del qual esperem estar en condicions de comentar comptadament i debatuda al bon fil de l’any encetat.

Tip de soroll, tanmateix, miraré de rellegir propis posts que no em resistiran i salvem-ne què podrem, en pro d’una autèntica alerta, i d’una alternativa, que ja ens urgeix. No és ara batejar-la: sentitcomunisme? Ja ho veurem. El que no pot ser és que en el temps que són més aparentment barates les comunicacions a distància sigui quan més cazzi in culo ens deixem entaforar.

Per (re)començar, doncs: no a l’obsolescència programada; no als mandats electorals en blanc; no a la impunitat de les elits davant del saqueig dels esforços taxatius de la col·lectivitat durant anys i panys.

Vota Antonio La Trippa i bon dos mil onze! 

Comentaris tancats a Alerta 2011

L’escola, en català, ara i sempre

.Logotip revisat APEC, escola en català
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
.

Comentaris tancats a L’escola, en català, ara i sempre

El nou Parlament

Amic, amiga; 

Parlament

Reprendrem el penjoll anterior per encomanar-nos a un alfabetisme cívic més articulat, més potent. Des d’avui, caldria que els ciutadans de Catalunya, tinguessin clar qui els representa. Més que les ideologies i les idees, considerades futbolerament-que-si-aquest-és-dels-meus-que-si-aquest-és-dels-altres, cal saber que, de manera prou directa, hem conferit un mandat plurianual a 135 persones que diran coses i els fets i vots de les quals tindran conseqüències i, per tant, un valor i un impacte que, arribat el moment, un fet crític o el nou període electoral, haurem de saber reconèixer o castigar, segons com vagi la cosa.

Que tenim molts problemes? És ben clar. Que un dels importants és la ineficiència de la funció pública? També, prou. Però en tenim d’altres, de ben grossos, que ens passen per davant dels morros i hem d’aprendre a detectar abans. Us convido a fer com jo, com a bon propòsit de la nova legislatura: fer un marcatge de tots 135 diputats (encara no s’ha constituït i ja hi ha canvis notables). Només si sabem qui ha fet què o què ha deixat de fer qui estarem en condicions d’exigir-los més, o menys, o un canvi…

Comentaris tancats a El nou Parlament

Vot no tot

Bon vespre: tres apunts, dos minuts en cinc cèntims.

Vot, votar, votaré [votar-he], votar-has.

Boterut verb que desempolsen cada ics temps, quan esperen que els riguem les gràcies més que als altres.

Tots aspiren, i no perquè siguen pitjors persones que nosaltres sinó perquè el sistema vigent els ho permet i àdhuc ho incentiva, a tornar a llur cau, gàbia daurada, des d’on telecomandar l’hortet sense haver d’acotar gaire esquenada ni embrutar-se les mànigues de la camisa.

El sistema, esclar, som nosaltres, també. La gent que no tenim res a guanyar-hi i creiem que poc a perdre-hi, que sobreemfasitzem el dret-deure anomenat vot, conferència de mandat, extensió de xec en blanc quadriennal, butlla tetraquaresmal per poder tornar al nostre, de cau, a dir penjaments del pam de net que queda al nostre raconet de gàbia, no cromada.

Guanyi qui perdi qui calli qui pugi, un petit pensament; un propòsit: escolliu un tema, i dins del tema un subtema, i a dintre una acció clau, cosa acotada que ens permeti que sigui seguida fàcilment. Alguna cosa que podrem mirar, per duplicat o per triplicat, l’escarni i la befa de l’abisme que hi haurà entre què ens hauran promès ara aquests dies, magnànims i grandiloqüents, i què ens trobarem al plat brut, minestra o finestra.

Un temet, doncs. Que si A, B i C prometen que faran X, Y o Z amb la llengua catalana i el seu estatus d’oficialitat, per exemple, doncs escolta, tu, segueix-ho bé i en detall, que no et puguin fer passar bou per bèstia grossa, i quan vegis quina és la deixadesa més nefasta, més vergonyant, o quin un la fa més grossa que el campanar de Reus, doncs més enllà d’ideologies, es tractaria de ser capaços d’actuar en conseqüència, alçar la veu i dir: "mentida!"; alçar el braç i dir: "per aquí no ens la fotreu". Que no ens agafin amb el pixum al ventre i sant tornem-hi de can collons d’aquí quatre anyots grisos més i anar passant.

Ara, així, de nit i després d’haver vist i sentit tantes bajanades de campanya juntes i barrejades que ja no saps qui són i qui deixen de ser, és la manera més subtil que se m’acut d’encomanar-me als meus conciutadans a la recerca d’escalf cívic, democràtic, proalfabètic. Pel nostre bé, sapiguem fer la diferència entre persona, fet, idea i presa de pèl. Recordem que fer política és massa important per deixar-ho en mans dels polítics, solament.

Salut i adeussiau! 

Comentaris tancats a Vot no tot

La institució que deté tota veritat

Es tracta de la Sancta Mare Església per indicació de Sant Pere i d’altres amics que s’hi han anat afegint després?

O era aquell partit fet de gent bona al país on els lufus burgesos ens mengem els nadons de tres en tres, que respon al crit de Partit Súper Conscienciat de tot?

Ja em direu quina diferència hi trobeu…

Per cert, (re)visca en Miquel Català

Comentaris tancats a La institució que deté tota veritat

Valencianes I

Aquest és un missatge per a blaverets catalans i per a valencians rabassuts-saberuts que les glòries a Espanya ja són una bona cosa:

Una de les coses apreses llegint alguns valencians consagrats o joves i confrontant-me amb alguns aspectes puntuals de llur realitat política és que Vicent Baydal té raó quan afirma que, des de la seva constitució, el Regne de València fou una colònia.

Potser, a la llum de la observació que titula l’entrevista a en Feliu Ventura (de Xàtiva, que si no ho sabies li van canviar el nom els borbons), la única cosa que falla en l’observació del Cabylià com venteja és el temps verbal: València com a realitat autonòmica totalment subjecta a dinàmiques que la depassen, ha substituït Aragó i Catalunya per PP i PSOE (o digue’ls com vulgues, a n’aquests) però, substancialment, per seguir sent una colònia. La primera colònia de l’edat moderna i en territori europeu; i, set-cents i escaig després, una de les darreres…

Ara prou, que és tard i vol ploure, però que consti que jo ni penso fer-ho ni tinc per què anar-li a dir a cap valencià què cony ha de fer del tros de terreta que li ha tocat en sort. Però, vatua Cristina puta, que ningú més de fora vingui a tocar-vos els collons!

Valencians, desperteu i camineu! Que, de veres, hi ha molt per fer… 

I, desperts (junts o no), no hi haurà qui ens pare! 

 

Comentaris tancats a Valencianes I

Africanes I

L’antietnocentrisme (latent, en aquests mesos, sapo) fundacional d’aquest racó partisà i el corol·lari d’anticolonialisme que sempre ens ha definit, treurà al cap amb el canvi d’estació.

 

Recomano aquest article de Toni Cruanyes, no perquè estigui ben o mal escrit, sinó per la realitat envers la qual s’aboca, la prova provada de quant val un mort segons on… 

Sobren les paraules, però ens les hem d’empassar, hem de no-ignorar que això ha passat, passa i passarà. Amb el nostre concurs, un poc menys, sideuvol…

Entre bengales i pancartes (quin dia, tu), us deixo en bona companyia

PS: una frase magistral: "et tant que l’opinion publique abdique, le congolais reste le nègre de l’Afrique

Comentaris tancats a Africanes I