Vot no tot

Bon vespre: tres apunts, dos minuts en cinc cèntims.

Vot, votar, votaré [votar-he], votar-has.

Boterut verb que desempolsen cada ics temps, quan esperen que els riguem les gràcies més que als altres.

Tots aspiren, i no perquè siguen pitjors persones que nosaltres sinó perquè el sistema vigent els ho permet i àdhuc ho incentiva, a tornar a llur cau, gàbia daurada, des d’on telecomandar l’hortet sense haver d’acotar gaire esquenada ni embrutar-se les mànigues de la camisa.

El sistema, esclar, som nosaltres, també. La gent que no tenim res a guanyar-hi i creiem que poc a perdre-hi, que sobreemfasitzem el dret-deure anomenat vot, conferència de mandat, extensió de xec en blanc quadriennal, butlla tetraquaresmal per poder tornar al nostre, de cau, a dir penjaments del pam de net que queda al nostre raconet de gàbia, no cromada.

Guanyi qui perdi qui calli qui pugi, un petit pensament; un propòsit: escolliu un tema, i dins del tema un subtema, i a dintre una acció clau, cosa acotada que ens permeti que sigui seguida fàcilment. Alguna cosa que podrem mirar, per duplicat o per triplicat, l’escarni i la befa de l’abisme que hi haurà entre què ens hauran promès ara aquests dies, magnànims i grandiloqüents, i què ens trobarem al plat brut, minestra o finestra.

Un temet, doncs. Que si A, B i C prometen que faran X, Y o Z amb la llengua catalana i el seu estatus d’oficialitat, per exemple, doncs escolta, tu, segueix-ho bé i en detall, que no et puguin fer passar bou per bèstia grossa, i quan vegis quina és la deixadesa més nefasta, més vergonyant, o quin un la fa més grossa que el campanar de Reus, doncs més enllà d’ideologies, es tractaria de ser capaços d’actuar en conseqüència, alçar la veu i dir: "mentida!"; alçar el braç i dir: "per aquí no ens la fotreu". Que no ens agafin amb el pixum al ventre i sant tornem-hi de can collons d’aquí quatre anyots grisos més i anar passant.

Ara, així, de nit i després d’haver vist i sentit tantes bajanades de campanya juntes i barrejades que ja no saps qui són i qui deixen de ser, és la manera més subtil que se m’acut d’encomanar-me als meus conciutadans a la recerca d’escalf cívic, democràtic, proalfabètic. Pel nostre bé, sapiguem fer la diferència entre persona, fet, idea i presa de pèl. Recordem que fer política és massa important per deixar-ho en mans dels polítics, solament.

Salut i adeussiau! 

Desactiva els comentaris

La institució que deté tota veritat

Es tracta de la Sancta Mare Església per indicació de Sant Pere i d’altres amics que s’hi han anat afegint després?

O era aquell partit fet de gent bona al país on els lufus burgesos ens mengem els nadons de tres en tres, que respon al crit de Partit Súper Conscienciat de tot?

Ja em direu quina diferència hi trobeu…

Per cert, (re)visca en Miquel Català

Desactiva els comentaris

Valencianes I

Aquest és un missatge per a blaverets catalans i per a valencians rabassuts-saberuts que les glòries a Espanya ja són una bona cosa:

Una de les coses apreses llegint alguns valencians consagrats o joves i confrontant-me amb alguns aspectes puntuals de llur realitat política és que Vicent Baydal té raó quan afirma que, des de la seva constitució, el Regne de València fou una colònia.

Potser, a la llum de la observació que titula l’entrevista a en Feliu Ventura (de Xàtiva, que si no ho sabies li van canviar el nom els borbons), la única cosa que falla en l’observació del Cabylià com venteja és el temps verbal: València com a realitat autonòmica totalment subjecta a dinàmiques que la depassen, ha substituït Aragó i Catalunya per PP i PSOE (o digue’ls com vulgues, a n’aquests) però, substancialment, per seguir sent una colònia. La primera colònia de l’edat moderna i en territori europeu; i, set-cents i escaig després, una de les darreres…

Ara prou, que és tard i vol ploure, però que consti que jo ni penso fer-ho ni tinc per què anar-li a dir a cap valencià què cony ha de fer del tros de terreta que li ha tocat en sort. Però, vatua Cristina puta, que ningú més de fora vingui a tocar-vos els collons!

Valencians, desperteu i camineu! Que, de veres, hi ha molt per fer… 

I, desperts (junts o no), no hi haurà qui ens pare! 

 

Desactiva els comentaris

Africanes I

L’antietnocentrisme (latent, en aquests mesos, sapo) fundacional d’aquest racó partisà i el corol·lari d’anticolonialisme que sempre ens ha definit, treurà al cap amb el canvi d’estació.

 

Recomano aquest article de Toni Cruanyes, no perquè estigui ben o mal escrit, sinó per la realitat envers la qual s’aboca, la prova provada de quant val un mort segons on… 

Sobren les paraules, però ens les hem d’empassar, hem de no-ignorar que això ha passat, passa i passarà. Amb el nostre concurs, un poc menys, sideuvol…

Entre bengales i pancartes (quin dia, tu), us deixo en bona companyia

PS: una frase magistral: "et tant que l’opinion publique abdique, le congolais reste le nègre de l’Afrique

Desactiva els comentaris

Un tipus (gens) corrent

Acabo de quedar ben parat amb la pel·li que protagonitza Ricardo Darín, Un tipo corriente. Més que per entretinguda, que n’és, pel tros d’actoràs, quin bon paper… Descobrir un camaleó qualificat fa patxoca, sobretot en aquests temps de tanta gent que s’interpreta a si mateixa, amb no sé quin coi d’excuses postmodernes… El Sergi López porteny, vaja!

Bona feina als que sabeu treballar!

PS: consigna contra les "excuses", a destemps però amb bona fe: no esperis que un altre faci allò que tu vulguis que passi.

[Rimons que raonen, ves]

Desactiva els comentaris

MB2: debat radiofònic

Desactiva els comentaris

De calaix

 

[ El Cercle Català de Negocis ha penjat una presentació a Internet que posa de relleu, resumeix i enquadra clarament el GRAN escàndol del cost que representa per Catalunya ser dins d'Espanya. Ho podeu veure a:

Empresaris per l'Estat Propi - Jaume Vallcorba ]

 

(extret de l’Holocè, d’en MB, que és el que t’escriuen a un examen quan l’has fet molt bé) 

Desactiva els comentaris

Ceci n’est pas une pipe

Ceci n’est pas une pipe, això no és una pipa. És aquesta cèlebre frase, a banda i per damunt de la resta del seu llegat eminent-ment pictòric entre simbòlic i absurdejant, que ha fet fortuna entre les persones exposades a Magritte.

La representació d’una cosa no és la cosa en ella mateixa. Això hauria de ser-nos clar des de temps platònics, però sembla que no acabem de ser bons aprenents de filosofia. Que jo digui o dibuixi una poma no tan sols no la fa aparèixer, sinó que no és "una poma". Oi que és absurd i evident, obvi i de calaix?

Doncs calla, calla, calcem-nos plegats davant daquest parell llargarut i allargassat de mesos que vénen, aviam què ens venen i quants bous per bèstia grossa ens faran passar i gats per llebre en voldran dar. Perquè en veurem, de pomes i pipes, de tiets a Amèrica i mares que no pixen…

Coratge, que en caldrà. 

Desactiva els comentaris

Viva Honduras!

Visca Hondures, oi tant!

 

BanderaHondurenya

I també Nicaragua, Guatemala, el Salvador i Costa Rica, que avui compleixen 189 anys d’independència del Regne d’Espanya…

Què ho deu fer, que no els veig pas molt proclius a "libèrrimament" sol·licitar de tornar-s’hi a integrar?

Coses que s’aprenen a la Viquipèdia, filla… 

(per cert, aviat arribarem als 300.000 articles: què fas, que no edites?) 

Desactiva els comentaris

Tot gira, tot torna

Gira que tomba que tomba que gira, roda els mons corrent rere els borns que els torners fabriquen, i sant tornem-hi…

La brabantina tardoral que s’engalana i que un setè mes plàcid, depressions enretirades,  podria tenir la magnanimitat de permetre’ns contemplar i gaudir, ens preanuncia tot de fullaraques eternes que ara marciran, negres per a cucs, caragols i formigues, tot seguit en un mirall sec on els fractals de l’anyada vinent tot lluitarà per les estàtues de mantega que proporciona el sòrdid i exhuberant espectacle de l’any diürn.

Catalunya no pot ser menys. Estem a totes, clar. Enguany, pel que pugui ser i esdevenir-se, ja cal que per Tots Sants ens fumem una bona afartada de castanyes i panellets i, si falta el moscatell, aigua beneïda i avall, que pot ser un hivern dur. I és que al castell de Valldenpeus, les hords d’Alexandre I el Mesell (també dit el boix bord) han substituït els estendards blaugranes per cintes rojigualdes, mentre que a la Plaça de la República, les tropes castellanes mantenen llur setge amb el cos d’enginyeria procedent de la campanya del País Basc, per a escarni de la població.

Crec que els meus e-mics ja ens fem al càrrec que, tot i, o gràcies a, aquestes inclemències del petit destí, sempre ens hem sobreposat al xàfec i la ventada, en cada moment històric on n’hem tingut l’oportunitat. Consigna, directament importada de les Itàlies: fidarsi è bene, non fidarsi è meglio (o com solc ennostrar, confia i no et refiïs). Per tant, menys fe cega en les pròpies forces i més malfiança, no paralitzadora, ans audaç, de cara a errades alienes, quant al respecte que es pot esperar d’altri, i exigència tenaç en les petites lluites sota el llindar de qualsevol notorietat o noticiabilitat, en els detalls on el diable s’arrauleix. Aquesta disposició hivernoide no ens ha pas d’aturar. Al contrari. Som una megalòpoli de formiques que vint pams sota terra ens farem un fart d’enfortir-nos a partir dels bolets que conrearem sobre el bé de déu de fulles que ja tenim trinxadetes…

Sí, ja ho sé. Hic manebimus optime, ras i curt, ras i cru.  

Desactiva els comentaris